Us copie un article molt adient per al tema que estem estudiant aquests dies i que acabe de llegir en el molt recomanable bloc "centpeus". Espere que us interesse
Ara, quan encara disposem dels últims préssecs frescos al mercat, és una bona època per fer-nos una idea de com és el nostre planeta. Sembla una ximpleria, però si mirem un préssec estem mirant un model a escala de la Terra. El pinyol seria el nucli i la part comestible seria el mantell. Finalment, la pell representaria l’escorça de la Terra. La gràcia d’aquest model és que ens permet fer-nos una idea del poc que hem aconseguit penetrar a l’interior del planeta. Encara no s’ha pogut arribar mai travessar del tot la pell d’aquest préssec gegantí.
És una llàstima, perquè la interfase entre l’escorça i el mantell (o entre la pell i la carn del préssec) sempre m’ha fet gràcia. Segurament és pel nom que té: Discontinuïtat de Mohorovicic, però que s’anomena “el Moho” i que es pronuncia “Mojo”, com la salsa canària. Òbviament el nom és en honor d’Andrija Mohorovicic, el científic croat que al 1908 va deduir l’existència d’aquesta discontinuïtat a partir de dades dels sismògrafs.
Parlem d’una discontinuïtat per indicar que la composició de les roques experimenta un canvi en aquell indret. L’escorça, que és la part on vivim està feta sobretot de basalts i granit, mentre que el mantell el formen roques ígnies que es coneixen com peridotites. Com que la composició i la densitat són diferents, les ondes generades pels terratrèmols es modifiquen en passar per allà, igual que un raig de llum es desvia en entrar a l’aigua.
Però les dades que tenen els geòlegs sobre l’interior del planeta sempre són indirectes. I el millor per conèixer algun indret és anar i mirar-ho de ben a prop. El problema és que en un préssec la pell sembla fina, però en el cas de la Terra ja parlem de foradar uns quants quilòmetres de roca. I això no és gens fàcil.
Fins ara, l’intent més aconseguit el van fer els antics soviètics, en el que va ser la “Perforació Superprofunda de Kola”. La idea era arribar fins al Moho per obtenir mostres, però no va poder ser. I això que tenen el rècord absolut de profunditat perforada. Van arribar fins als 12.262 metres de fondària, que no està gens malament. Però el Moho es troba a uns 35 quilòmetres de fondària, de manera que sols s’ha fet un terç del camí. I si pensem en tota la Terra, gairebé ni l'hem esgarrapat. Aquí hi ha una animació que ho descriu molt gràficament.
Potser seria millor fer la perforació des del fons del mar. Allà el Moho està únicament a uns vuit quilòmetres, però les complicacions de muntar una perforació d’aquestes característiques al fons del mar són formidables.
El cas és que quan els soviètics van anar perforant i van aconseguir als 12.000 metres de fondària van aturar la perforació per poder fer les celebracions com Deu mana. Aquesta aturada va fer que part del forat col·lapsés, de manera que van haver de reprendre la feina des dels 5.000 metres. Al final van aconseguir arribar a la cota, mai superada, dels -12.262 metres, però un imprevist va obligar a aturar la perforació l'any 1994.
El cas és que els càlculs ja preveien un augment gradual de la temperatura, i en aquell nivell esperaven treballar al voltant dels 100 °C. Però la realitat va ser que ja estaven al voltant dels 180 °C i de seguir així, al final la temperatura calculaven que rondaria els 300 °C. Massa elevada per treballar en condicions, de manera que allà es va quedar la perforació.
Pels amants de la Ciència Ficció té la seva gràcia, perquè en realitat, els treballs van incloure varies perforacions a partir d’un pou principal. I el nom del que va aconseguir el rècord és SG-3. Res a veure amb StarGate, però la coincidència sempre em fa somriure. No és una porta estel·lar, però és una porta a l’interior del planeta, que també té la seva gràcia.
