Sobre el forat d'ozó.

Us transcric una entrada del bloc CENTPEUS.

Problemes entrelligats

Ja fa temps que sabem que a la Terra hi arriba prou radiació provinent de l’espai com per fer la vida molt difícil. Si podem anar tranquils a plena llum del dia i no patim constantment diferents tipus de càncers és gràcies a un delicat escut que hi ha a les capes altes de l’atmosfera. La capa d’ozó és gairebé impermeable a molts tipus de radiacions i ens protegeix de la hostilitat de les radiacions provinents de l’espai.

Per això, quan les dades dels satèl·lits van mostrar que a les regions polars del planeta, aquesta capa s’anava afeblint, l’alarma es va estendre ràpidament. No és bona cosa quedar-se sense escut enmig d’una batalla, i això semblava ser el que estava passant al planeta. Aviat es va comprendre que la culpa la tenia l’activitat humana. Ignorants dels efectes que podien tenir, els humans havíem abocat a l’atmosfera milions de tones d’uns productes anomenats clorofluorocarbonis, o CFC. Uns productes que resulten extremadament útils per moltes aplicacions industrials, però que com efecte secundari, reaccionen amb l’ozó i el degraden.

La història va ser la de sempre. Primer es va dir que exageràvem, que no n’hi havia per tant, després que ja era massa tard per fer res, i al final, amb dificultats, es va prendre la decisió de deixar de fer servir aquests CFC. El protocol de Montreal va ser la demostració que, de vegades, la humanitat pot posar-se d’acord per fer alguna cosa pel planeta. El problema era que ja havíem generat molts CFC i aquests triguen molt temps a desaparèixer.

Des d’aquell any 1987 han passat moltes coses i el forat de la capa d’ozó ha deixat de ser notícia. En part és per causa de les bones notícies. El ritme de destrucció es va alentir notablement i ara gairebé està estable. No s’ha recuperat encara, però al menys ja no sembla fer-se més gran cada any. Mica a mica els CFC que queden s’aniran degradant i l’ozó es continuarà generant a les capes superiors de l’atmosfera. Algunes previsions indicaven que cap l’any 2050 la capa podria tornar a mostrar les seves mides originals.

Però ai! La felicitat no és mai complerta. Aquestes previsions no tenien en compte un altre factor que, en principi, semblava poc relacionat. Una suposició molt innocent, perquè al planeta tot ho està de relacionat d’una manera o altre. Ara sembla que els coses aniran més lentes per causa de l’escalfament global.

Amb un hivern llarg i fred com el que estem passant, sembla que això del canvi climàtic sigui poc seriós. Cal recordar que l’escalfament global no vol dir que ara els hiverns seran tots càlids. El que es previsible que passi és que hiverns com el d’aquest any, que fa uns anys eren “normals”, seran cada vegada més inhabituals. I els estius anormalment calorosos seran més i més habituals. En tot cas l’important és el balanç global del planeta i no el temps que faci al poble on passem les vacances.

L’escalfament global actua per culpa de l’efecte hivernacle. El calor queda retingut a les capes baixes de l’atmosfera per culpa dels gasos hivernacle, sobretot (però no exclusivament) el CO2. El cas és que com que la calor no pot escapar fora del planeta, les capes més altes de l’atmosfera es refreden més del normal. I justament aquí hi ha el problema. Les reaccions que generen l’ozó funcionen més lentament si baixem la temperatura. De manera que, amb una estratosfera més freda, la regeneració de la capa d’ozó segurament serà més lenta del que preveiem.

Si ho mirem des d’un punt de vista pessimista, també és mala sort que ara que arreglàvem un desastre comprometem les coses per un altre costat. Però podem ser optimistes i recordar que malgrat les decepcions recents, a Montreal, l’any 87 ja es va demostrar que en ocasions si que ens podem posar d’acord per arreglar els desastres que hem creat. Potser amb el canvi climàtic també aconseguirem alguna vegada l’acord necessari i real.

Ja se que un pessimista només és un optimista ben informat, però deixeu-me mantenir l’esperança. 

Escrit per Daniel Closa

Actualització: Un article sobre el "forat" d'ozó" escrit per Diego Lázaro en el seu bloc Temps pel temps

Un bon exemple d'article de divulgació sobre CTMA

Ja sé que de vegades és difícil haver d'escriure i, encara més, d'un manera pública. Però d'això és el que es tracta. Una bona manera d'aprendre i millorar és llegir els "mestres". Un dels blocs que més m'agraden és el "Centpeus", sobretot per la manera didàctica i amena d'introduir temes de divulgació científica. Acaba d'eixir un article sobre el Kilimanjaro i el canvi climàtic, amb el títol, "la fi d'un simbol". A continuació el transcric. Llegiu-lo i preneu-lo com a model dels vostres escrits.

El seu nom està inevitablement lligat amb imatges de vida salvatge i amb novel·les de Hemingway. El Kilimanjaro, la muntanya africana per excel·lència, és d’una bellesa hipnòtica quan la mires des de la sabana de Kenya. És màgic admirar les neus perpetues cobrint la gran explanada del cim com a fantàstic horitzó per les imatges d’elefants, zebres i nyus que es mouen per la zona d’Amboseli. Si algun dia en teniu ocasió no us ho deixeu perdre.

Però, a més, mireu de fer-ho aviat. Aquest paisatge tant i tant característic sembla que té els dies comptats per causa, com no, de l’escalfament global. Tot i que les geleres del Kilimanjaro no eren desbordants com les alpines o les de l’Himàlaia, porten allà fa, al menys, onze mil anys. El motiu és l’altura de la muntanya. Més de cinc mil metres (de fet, quasi sis mil) que no està gens malament. Més alta que el Mont Blanc.

Que la gelera anava fent-se més i més petita es venia observant fa temps. Comparar les fotos de l'any 1993 amb les del 2000 és espectacular i alhora depriment. Les dades de l’any 1900 indiquen que la zona coberta pel gel era de dotze quilòmetres quadrats. Avui en dia en resten únicament dos. I el ritme de desgel cada vegada és més ràpid. Durant la primera meitat del segle XX retrocedia a ritme d’un 1 % anual. Però últimament ja va a gairebé el 3 % anual. El resultat és que on hi havia geleres eternes, ara hi ha terra erma.

Per desgràcia, aquesta muntanya no és una excepció. Simplement és la més característica d’Àfrica. Però el destí de les masses de gel d’aquell continent segueix un ritme semblant. D’Àfrica i de la resta del planeta.

Potser que aquesta desaparició generi algun canvi en el clima i el comportament de les aigües i la pluja de la regió. En tot cas, sospito que serà de menor intensitat que els induïts per l’acció directa dels humans.

El Kilimanjaro és especial pel seu simbolisme i pel misticisme que l’envolta. A la famosa novel·la “Les neus del Kilimanjaro” Hemingwai comença escrivint:

"El Kilimanjaro és una muntanya coberta de neu de 5.895 metres d'alçada, i diuen que és la més alta d'Àfrica. El seu nom és, en massai, «Ngáje Ngai», «la Casa de Déu». A prop del cim es troba l'esquelet sec i gelat d'un lleopard, i ningú ha pogut explicar mai què estava buscant el lleopard per aquelles altures”.

D’aquest lleopard mai he sabut si va ser real o una simple llegenda, encara que he vist alguna foto que suggereix que si que va existir. De totes maneres més enllà d’un animal mort, ha esdevingut un símbol del misteri d’Àfrica. Que hi feia un lleopard allà dalt? Hi ha moltes coses que no podrem entendre mai i això ens fa sentir més humans. I amb la desaparició de les neus del Kilimanjaro també perdrem part de la màgia que aquest món ens ofereix.

A les geleres del “Kili” li queden menys de vint anys. El compte enrere s’acaba ràpidament i com que tinc seriosos dubtes que podem aturar el rellotge, simplement queda aconsellar que ho visiteu si podeu. Al menys podreu dir que vosaltres les vàreu veure abans que es convertissin en un record d’allò que vàrem tenir i vàrem deixar perdre.

Darrers dies per editar entrades als bloc

Queden encara quatre dies per poder escriure les vostres entrades al bloc. Ja hem estudiat molts aspectes mediambientals que podeu discutir amb un mínim de coherència. Recordeu que cal seguir unes instruccions (donades per escrit i explicades en classe) per realitzar les vostres entrades, no limitar-se a copiar el que heu vist en Internet. Encara teniu uns dies per acabar els vostres escrits i revisar (mireu els comentaris) els que ja havíeu fet.

Per ajudar-vos, volia pesentar-vos dos entrades de dos blocs que us poden servir de model per escriure les vostres i també afegir una sèrie de recursos relacionats amb el canvi climàtic:

• El Mar d'Aral: Crònica d'una mort anunciada, del bloc Genciencia
• Bhopal: vint-i-cinc anys, del bloc Centpeus.
• Recull de recursos educactius relacionats amb el canvi climàtic, del Ministeri de Medi Ambient.

Hui diumenge,  6 de Desembre, El País ha publicat un article molt interessant sobre canvi climàtic (hi trobarèu altres enllaços per treballar).

El CSIC també posa a disposició uns llibres sobre divulgació científica on podeu treballar, entre altres, el tema del canvi climàtic