La capa d'ozó: l'estat de salut del planeta

Programa Àgora de TV3 emés l'onze d'abril de 2011. El climatòleg i catedràtic de geografia física de la Universitat de Barcelona, Javier Martín Vide fa un repàs a conceptes fonamentals de climatologia i  a impactes globals com el canvi climàtic i l'alteració de la capa d'ozó. Gran claredat expositiva. Fins i tot es podrien prendre apunts.

 

 

REDES 76: Les amenaces contra el clima

Episodi del programa redes emés el desembre de 2010 i molt relacionat amb els temes de l'atmosfera, contaminació del'atmosfera i impactes globals.

El 1995 es va prohibir a Europa la fabricació dels famosos CFC (clor-fluoro-carbonis), uns composts sintètics utilitzats en nombroses indústries que van demostrar ser extremadament nocius per a la protectora capa d'ozó de l'estratosfera.

De la mà de Mario Molina, premi Nobel de Química el 1995 per la seva investigació sobre l'acció dels CFC en la capa d'ozó, Xarxes repassa avui les principals amenaces per al futur del planeta i el paper de la societat en l'evolució del clima .

Sobre el forat d'ozó.

Us transcric una entrada del bloc CENTPEUS.

Problemes entrelligats

Ja fa temps que sabem que a la Terra hi arriba prou radiació provinent de l’espai com per fer la vida molt difícil. Si podem anar tranquils a plena llum del dia i no patim constantment diferents tipus de càncers és gràcies a un delicat escut que hi ha a les capes altes de l’atmosfera. La capa d’ozó és gairebé impermeable a molts tipus de radiacions i ens protegeix de la hostilitat de les radiacions provinents de l’espai.

Per això, quan les dades dels satèl·lits van mostrar que a les regions polars del planeta, aquesta capa s’anava afeblint, l’alarma es va estendre ràpidament. No és bona cosa quedar-se sense escut enmig d’una batalla, i això semblava ser el que estava passant al planeta. Aviat es va comprendre que la culpa la tenia l’activitat humana. Ignorants dels efectes que podien tenir, els humans havíem abocat a l’atmosfera milions de tones d’uns productes anomenats clorofluorocarbonis, o CFC. Uns productes que resulten extremadament útils per moltes aplicacions industrials, però que com efecte secundari, reaccionen amb l’ozó i el degraden.

La història va ser la de sempre. Primer es va dir que exageràvem, que no n’hi havia per tant, després que ja era massa tard per fer res, i al final, amb dificultats, es va prendre la decisió de deixar de fer servir aquests CFC. El protocol de Montreal va ser la demostració que, de vegades, la humanitat pot posar-se d’acord per fer alguna cosa pel planeta. El problema era que ja havíem generat molts CFC i aquests triguen molt temps a desaparèixer.

Des d’aquell any 1987 han passat moltes coses i el forat de la capa d’ozó ha deixat de ser notícia. En part és per causa de les bones notícies. El ritme de destrucció es va alentir notablement i ara gairebé està estable. No s’ha recuperat encara, però al menys ja no sembla fer-se més gran cada any. Mica a mica els CFC que queden s’aniran degradant i l’ozó es continuarà generant a les capes superiors de l’atmosfera. Algunes previsions indicaven que cap l’any 2050 la capa podria tornar a mostrar les seves mides originals.

Però ai! La felicitat no és mai complerta. Aquestes previsions no tenien en compte un altre factor que, en principi, semblava poc relacionat. Una suposició molt innocent, perquè al planeta tot ho està de relacionat d’una manera o altre. Ara sembla que els coses aniran més lentes per causa de l’escalfament global.

Amb un hivern llarg i fred com el que estem passant, sembla que això del canvi climàtic sigui poc seriós. Cal recordar que l’escalfament global no vol dir que ara els hiverns seran tots càlids. El que es previsible que passi és que hiverns com el d’aquest any, que fa uns anys eren “normals”, seran cada vegada més inhabituals. I els estius anormalment calorosos seran més i més habituals. En tot cas l’important és el balanç global del planeta i no el temps que faci al poble on passem les vacances.

L’escalfament global actua per culpa de l’efecte hivernacle. El calor queda retingut a les capes baixes de l’atmosfera per culpa dels gasos hivernacle, sobretot (però no exclusivament) el CO2. El cas és que com que la calor no pot escapar fora del planeta, les capes més altes de l’atmosfera es refreden més del normal. I justament aquí hi ha el problema. Les reaccions que generen l’ozó funcionen més lentament si baixem la temperatura. De manera que, amb una estratosfera més freda, la regeneració de la capa d’ozó segurament serà més lenta del que preveiem.

Si ho mirem des d’un punt de vista pessimista, també és mala sort que ara que arreglàvem un desastre comprometem les coses per un altre costat. Però podem ser optimistes i recordar que malgrat les decepcions recents, a Montreal, l’any 87 ja es va demostrar que en ocasions si que ens podem posar d’acord per arreglar els desastres que hem creat. Potser amb el canvi climàtic també aconseguirem alguna vegada l’acord necessari i real.

Ja se que un pessimista només és un optimista ben informat, però deixeu-me mantenir l’esperança. 

Escrit per Daniel Closa

Actualització: Un article sobre el "forat" d'ozó" escrit per Diego Lázaro en el seu bloc Temps pel temps

2 noves edicions del diari de l'escola al voltant del medi ambient

Diari de l'escola és una eina molt interessant que us ajudarà a preparar treballs relacionats amb diferents assignatures. Es tracta d'una web que proposa tres temes setmanals (dos en català i un en anglés) que han estat notícia significativa en els darrers dies. El millor de tot és que la informació està adequada al vostre nivell (ESO i Batxillerat) i us proposa una sèrie d'enllaços on podreu obtenir un coneixement global del tema. ja us l'he recomant abans.  Aquesta setmana presenta una notícia sobre la gestió dels residus nuclears i una altra sobre espais amenaçats pel canvi climàtic. També us recomane visiteu aquesta altra sobre biodiversitat que treballarem en el proper tema

Vídeo d'Al Gore sobre el canvi climàtic

Al Gore narra una introducció en un anglés molt assequible al voltant del canvi climàtic i les seues conseqüències.

Joc interactiu sobre el canvi climàtic

  En el bloc "Repàs de Biologia" he conegut l'existència d'un joc de simulació que tracta un dels temes més importants del temari de l'assignatura CTMA. El videojoc del canvi climàtic "Alerta CO2" permet descobrir com reduir les emissions individuals de gasos. A una ciutat, Metròpolis, on els nivells de CO2 no paren de créixer arriben diversos desastres naturals. Segur que algun de vosaltres és un crack dels videojocs. Prodreu amb aquest?

Us anime a jugar. Potser siga un element que augmente la vostra motivació per anar incorporant els necessaris coneixements que per poder dominar aquesta assignatura. Per demostrar que ho heu fet solament caldrà escriure en el vostre bloc els fonaments d'aquest joc interacctiu i com ha estat la vostra experiència "real". 

Emissions de CO2 dels diferents països a temps real

Breathing Earth es una curiosa iniciativa on-line que et permet veure les emissions de CO2 que s'han produit a escala mundial mentre hi estàs connectat. Un marcador t'indica les tones de CO2 que es van acumulant en l'atmosfera del planeta, alhora que t'informa del nombre de naixements i morts que s'han produit. Aquestes dades, tot i no tenir una relació directa amb el CO2, són molt interessants.

El mapa també et permet de passar el ratolí per damunt de cada país i veure les dades específiques de cada estat. L'Estat Espanyol, per exemple, té una població de 46,5 miions de persones i emet 1.000 tones de CO2 cada  90 segons, o que cadascún de nosaltres és responsable de l'emissióde 7,73 tones de CO2 per any

Font de la notícia: http://www.frenaelcambioclimatico.org/blog/

WEBS INTERACTIVES SOBRE CANVI CLIMÀTIC

Especial El Mundo sobre Canvi climàtic.

 

Ens salvarà Kyoto? d'Intermón-Oxfam

EDUCC, de la Generalitat de Catalunya

La concentració de CO2 atmosfèric al llarg dels 30 darrers anys

2011, the hottest year ever

Aprofitant que prompte començarem el tema dedicat a l'atmosfera us passe aquest especial en anglés que ha editat "diari de l'escola". Hi trobareu informació valuosa i asequible.

Receptes per al desastre: un documental sobre el canvi climàtic

Emés a TV3. Sense ficció - 07/01/2011

Què passa quan una família jove deixa de consumir productes derivats del petroli durant tot un any? Un documental sobre el canvi climàtic que mostra com els dolents de la pel·lícula no són les indústries i les empreses sinó nosaltres mateixos.

Cancun Climate Talks - How much progress?

Quina conclusió podem extraure de la Conferència de Cancun sobre el clima?.

A continuació us passe un petit reportatge en anglés que us permetrà saber alguna cosa, alhora que podreu autoavaluar-vos el vostre coneixement lingüístic.Recordeu que podeu llegir el transcript, mentre sentiu la notícia.

La sisena extinció

Episodi del programa de Punt 2 "Medi Ambient"  que tracta de temes importants com  l'extinció de les espècies o la cimera sobre el Clima de Cancun (Mèxic). Molt a veure amb el tema de biodiversitat.

Sostenidors contra el canvi climàtic

Ací podeu llegir la notícia.

Greenpeace: "No volem arribar al punt de no retorn"

El programa de TV3 Sense ficció presenta un documental que mescla dramatitzacions, imatges reals i animació. El protagonista és un arxiver que viu en un món devastat l’any 2055. Allà revisa arxius corresponents a dècades anteriors i es pregunta: “Per què no vam posar fi al canvi climàtic quan en vam tenir l’oportunitat?”. El video, potser, solament es podrà visionar durant un temps limitat.

http://www.tv3.cat/videos/3204930

Aida Vila, responsable de la campanya del canvi climàtic de Greenpeace, parla del documental "L'era de l'estupidesa". Diu que el documental mostra fets reals i també recrea les conseqüències extremes que pot tenir el canvi climàtic si no l'aturem.

De Copenhaguen a Cancún: El canvi climàtic ja no sembla urgent

Us transcric aquest interessant article d'actualitat al voltant de la percepció del canvi climàtic.

Un bon exemple d'article de divulgació sobre CTMA

Ja sé que de vegades és difícil haver d'escriure i, encara més, d'un manera pública. Però d'això és el que es tracta. Una bona manera d'aprendre i millorar és llegir els "mestres". Un dels blocs que més m'agraden és el "Centpeus", sobretot per la manera didàctica i amena d'introduir temes de divulgació científica. Acaba d'eixir un article sobre el Kilimanjaro i el canvi climàtic, amb el títol, "la fi d'un simbol". A continuació el transcric. Llegiu-lo i preneu-lo com a model dels vostres escrits.

El seu nom està inevitablement lligat amb imatges de vida salvatge i amb novel·les de Hemingway. El Kilimanjaro, la muntanya africana per excel·lència, és d’una bellesa hipnòtica quan la mires des de la sabana de Kenya. És màgic admirar les neus perpetues cobrint la gran explanada del cim com a fantàstic horitzó per les imatges d’elefants, zebres i nyus que es mouen per la zona d’Amboseli. Si algun dia en teniu ocasió no us ho deixeu perdre.

Però, a més, mireu de fer-ho aviat. Aquest paisatge tant i tant característic sembla que té els dies comptats per causa, com no, de l’escalfament global. Tot i que les geleres del Kilimanjaro no eren desbordants com les alpines o les de l’Himàlaia, porten allà fa, al menys, onze mil anys. El motiu és l’altura de la muntanya. Més de cinc mil metres (de fet, quasi sis mil) que no està gens malament. Més alta que el Mont Blanc.

Que la gelera anava fent-se més i més petita es venia observant fa temps. Comparar les fotos de l'any 1993 amb les del 2000 és espectacular i alhora depriment. Les dades de l’any 1900 indiquen que la zona coberta pel gel era de dotze quilòmetres quadrats. Avui en dia en resten únicament dos. I el ritme de desgel cada vegada és més ràpid. Durant la primera meitat del segle XX retrocedia a ritme d’un 1 % anual. Però últimament ja va a gairebé el 3 % anual. El resultat és que on hi havia geleres eternes, ara hi ha terra erma.

Per desgràcia, aquesta muntanya no és una excepció. Simplement és la més característica d’Àfrica. Però el destí de les masses de gel d’aquell continent segueix un ritme semblant. D’Àfrica i de la resta del planeta.

Potser que aquesta desaparició generi algun canvi en el clima i el comportament de les aigües i la pluja de la regió. En tot cas, sospito que serà de menor intensitat que els induïts per l’acció directa dels humans.

El Kilimanjaro és especial pel seu simbolisme i pel misticisme que l’envolta. A la famosa novel·la “Les neus del Kilimanjaro” Hemingwai comença escrivint:

"El Kilimanjaro és una muntanya coberta de neu de 5.895 metres d'alçada, i diuen que és la més alta d'Àfrica. El seu nom és, en massai, «Ngáje Ngai», «la Casa de Déu». A prop del cim es troba l'esquelet sec i gelat d'un lleopard, i ningú ha pogut explicar mai què estava buscant el lleopard per aquelles altures”.

D’aquest lleopard mai he sabut si va ser real o una simple llegenda, encara que he vist alguna foto que suggereix que si que va existir. De totes maneres més enllà d’un animal mort, ha esdevingut un símbol del misteri d’Àfrica. Que hi feia un lleopard allà dalt? Hi ha moltes coses que no podrem entendre mai i això ens fa sentir més humans. I amb la desaparició de les neus del Kilimanjaro també perdrem part de la màgia que aquest món ens ofereix.

A les geleres del “Kili” li queden menys de vint anys. El compte enrere s’acaba ràpidament i com que tinc seriosos dubtes que podem aturar el rellotge, simplement queda aconsellar que ho visiteu si podeu. Al menys podreu dir que vosaltres les vàreu veure abans que es convertissin en un record d’allò que vàrem tenir i vàrem deixar perdre.

DOCUMENTACIÓ AMBIENTAL

Green facts ofereix una sèrie d'informes en 5 idiomes, entre ells el castellà i l'anglés, sobre diversos temes relacionats amb l'educació ambiental i les ciències de la Terra.
Ací teniu una llista dels temes tractats, entre ells el del canvi climàtic.

Treballs dels alumnes 3ª avaluació

• Forat d'ozó
• Què puc fer jo per salvar el planeta? 
• Desenvolupament sostenible
• Pluja àcida.
• Desertització i desertificació
• Canvi climàtic
• Recursos de la biosfera
• Amenaces a la biodiversitat

Més recursos sobre Copenhague 2009

Aquesta cumbre sobre el clima que té lloc a Copenhague potser la notícia ambiental més important de l'any. No sabem, a hores d'ara, quins seran els seus resultats finals, però la seua transcendència és molt gran (parlarem en el futur d'un "protocol de Copenhague"....?).

Per poder anar  informant-nos us passe a continuació una sèrie de reportatges "especials" que han eixit en els darres dies en diversos mitjans de comunicació:

• El Pais.
• El Mundo
• La Vanguardia
• Vilaweb (també hi trobareu fonts més alternatives com Indimedia)
• BBC News.

Per finalitzar us transcric un article aparegut hui  al "Periòdic de Catalunya" i signat per Ramon Folch, un prestigiós socioecòleg. Us recomane la seua lectura:

Pensar com a espècie

 

Potser algun dia hi haurà una autoritat planetària. O potser no. Segurament no passarem de regir-nos, com a màxim, mitjançant acords d’abast global adoptats per governs territorialment parcials, com els d’ara. Ja en tenim mostres: la gestió de l’espai aeri, el Protocol de Kyoto i el que pugui sortir de la Cimera de Copenhaguen, les regles de circulació rodada, etcètera. Els grups humans són tants i tan profundament diferenciats a causa de les seves distintes cultures, llengües i moments de civilització que, si més no en les pròximes generacions, costa d’imaginar-los subjectes a una unitat d’acció política. Només cal veure les dificultats amb què topa la vertebració de la Unió Europea.
Mentrestant, els reptes i els problemes de caràcter global són cada vegada més corrents. No disposem d’autoritat planetària, però sí que compartim una sola atmosfera i patirem de forma col·lectiva els efectes climàtics del seu règim alterat. Oblidem que la biosfera està globalitzada de bon principi i per això tenim dificultats culturals a governar un espai que és biològicament unitari des de l’aparició de la vida.

Tots els codis bàsics de la matèria viva responen als mateixos estàndards, raó per la qual és possible, per bé o per mal, practicar l’enginyeria genètica: un gen bacterià pot ser incorporat a una cèl·lula vegetal digerible per un animal, per exemple. Els mateixos àtoms de carboni, oxigen, hidrogen, nitrogen, fòsfor, potassi i poca cosa més serveixen per construir animals, plantes, fongs, bacteris o virus i circulen constantment en el gran carrusel de la biosfera universal.
Hauríem de començar a pensar com a espècie, així doncs. Hi ha hagut diverses espècies humanes, però només en queda una: Homo sapiens. Una única espècie que se serveix de totes les altres i de tots els recursos planetaris sense haver desenvolupat encara un pensament proporcionat a la seva estratègia operativa. No pensem com a espècie, sinó com a grups culturals parcials. Justament per això tenim governs sectorials. La condició personal del procés reflexiu i les eines lingüístiques i culturals amb què comptem expliquen el fenomen, però no en justifiquen la conveniència. És força inconvenient, de fet. Som una espècie que incideix sobre la globalitat a partir de destreses culturals que no responen a cap pensament biològicament específic.
El paleoantropòleg Eudald Carbonell sosté que encara no som humans. Vol dir que encara no pensem com a espècie, em sembla. En realitat, ens comportem com una plaga. Ecològicament parlant, som una plaga, una espècie oportunista i resistent als mecanismes de defensa de les altres, a expenses de les quals creixem de manera ràpida i incontrolada. El problema de les plagues és que caven la pròpia fossa. En expandir-se a costa de tot, acaben delmades i reduïdes a petits estocs residuals, amatents, això sí, a tornar a començar. Si penséssim com a espècie i de forma intel·ligent, no ens plegaríem tan dòcilment als principis generals de l’ecologia i adoptaríem estratègies sensates per als nostres interessos. No ho fem. A punt d’arribar al punt àlgid de la nostra expansió epidèmica, no ens adonem de res, creiem que governem el sistema que en realitat ens governa a nosaltres i actuem d’instint, com un llagost africà qualsevol.
Pretendre que els xinesos o els indis no aboquin diòxid de carboni a l’atmosfera després que els occidentals l’hàgim botida d’aquest gas (en termes d’efecte hivernacle) és poc realista, a més de cínic. Però abocar-hi més CO2 resulta perjudicial per a tothom. Per a resoldre aquest conflicte necessitaríem pensar com a espècie. Això ens duria a frenar el boom demogràfic, a contenir la demanda d’energia fòssil i a redistribuir els recursos econòmics acaparats durant el procés d’acumulació viscut per Occident en la primera fase de la civilització industrial. No ho farem, òbviament, perquè pensem com individus i, doncs, no hem desenvolupat i assumit els valors culturals que ens induirien a adoptar aquesta sociològicament dificultosa decisió.

Si no acabem pensant com a espècie a unes quantes generacions vista, les lleis de l’ecologia ens tractaran com a qualsevol de les altres espècies, que tampoc no pensen. Més severament, en realitat, perquè el nostre pensament imperfet ens fa ecològicament molt agressius. Disposem de racionalitat per a capturar i transformar com mai cap altra espècie abans, però no per a comprendre el nostre lloc a la biosfera. Som una plaga menys intel·ligent que no ens creiem. Les lleis de l’ecologia ens posaran a ratlla, ja han començat a fer-ho. No sense dolor i patiment, tanmateix.
Al planeta tant se li’n dóna, tot això. La bona fe dels que pretenen salvar-lo és tan inqüestionable com evident la seva ingenuïtat. L’única cosa que de debò perilla som nosaltres. La Terra i la seva biosfera han tingut atmosferes oxidants i reductores, temperatures altes i baixes, unes espècies o unes altres. Qui necessita aquesta atmosfera, aquest clima, aquestes espècies i aquests paisatges que ara hi ha som els humans. Si penséssim com a espècie, la Cimera de Copenhaguen seria un èxit. Més ben dit: no caldria.