dilluns, 25 d’octubre de 2010

Quant val, de fet, un euro?





Socioecòleg, Director general d'ERF
25-10-2010
 

Haurien de tornar a tocar de peus a terra, perquè les alegries dels noranta ja no tornaran
Compro un prestatge (=estantería) en una més que coneguda gran superfície de paraments per a la llar. Em costa set euros i no m'ho acabo de creure. És el preu d'un esmorzar a la barra. Traduït en pessetes d'abans, ja sona d'una altra manera: 1.165. Però és un efecte enganyós, perquè un euro ja no val 166,38 pessetes. Això era l'any 2002, quan s'implantà la nova moneda europea. Ara un euro val molt menys. Vull dir que per a comprar el que adquiríem vuit anys enrere amb 1.165 pessetes avui ens caldrien dotze o tretze euros, pel cap baix.
Per això cobrem més euros ara que fa vuit anys. I també per això cada cop ens donen més diners de llocs remots cada vegada que canviem euros. Molts més, perquè l'euro s'aprecia constantment davant d'aquestes monedes i, com que es deprecia davant d'ell mateix, cada vegada tenim més euros a la butxaca. Així que, sense fer res, cada cop som més rics vistos de lluny. Per això un prestatge fabricat a l'altre cap de món val només set euros, que és una fortuna pels que ingressen l'equivalent a un o dos euros al dia.
Pagant el prestatge a set euros, no explotem aquestes persones, però sí els seus països. Elles cobren el que han de cobrar pels estàndards locals, però el diferencial entre el seu país i el nostre no para de créixer. Són comptes de la vella que no lliguen amb els brillants raonaments de molts economistes, però sí amb la realitat. A Birmània menges en un restaurant senzill per mig euro i a Geòrgia en un de luxe per quinze.
Què passaria si mai arriba a costar vint euros un cobert corrent (=menú del dia) a Birmània? Doncs que els mobles tornarien a costar-nos com abans. O sigui força. En part, vivim a costa de tercers. Amb la crisi actual, pitjor. Cobrem menys, però ja ens acostumat a necessitar molt. Hauríem de tornar a tocar de peus a terra, perquè les alegries dels noranta ja no tornaran. Refer-nos no vol dir perdre l'enteniment un altre cop. Això de créixer al galop ha passat a la història. Sobretot ara que comencen a créixer els altres. Quan valdrà d'aquí deu anys un prestatge fet qui sap on? Molt més que ara, segurament.